El Dia de la Terra

Transcric un molt interessant article del company Sergi Nuss de l¡Observatori de la Sostenibilitat a les Comarques Gironines:

EL DIA DE LA TERRA
El passat 22 d’abril es commemorava El Dia de la Terra, cita que enguany compleix 40 anys
d’existència i que té repercussió a 190 països de tot el Món. Una iniciativa promoguda el 1970
per l’exsenador dels USA Gaylord Nelson i que va suposar que vint milions de nordamericans
sortissin als carrers per expressar la necessitat d’un progrés més harmònic amb les lleis de la
natura.
Des de l’Observatori de Sostenibilitat de les Comarques Gironines (OSCG) vam voler celebrar
aquesta data amb la presentació a la Universitat de Girona d’un llibre (Sostenibilitat a les
Comarques Gironines: Balanç després de 10 anys d’Agendes 21 Locals) que recull 4 anys de
treballs de registre, avaluació i seguiment de la sostenibilitat del desenvolupament gironí. Acte
que vam acompanyar d’una taula rodona amb quatre personalitats de prestigi en l’àmbit del
pensament sostenibilista tan gironí com català.
Més enllà de l’esdeveniment però, hi ha dues qüestions que m’han sobtat i voldria compartir.

Per un costat, que amb la crisis el Dia de la Terra ja no és notícia. Fa uns anys els nostres pobles
i ciutats s’esmerçaven per fer algunes activitats de conscienciació aquest dia; tallers, xerrades,
bicicletades, etc. Hi havia un interès institucional en no deixar passar aquesta data sense
emetre algun tipus de missatge sobre la importància de la salut ambiental pel nostre futur.
Aquest darrer cop, els diaris gironins només recollien quatre titulars clarament referits a la
sostenibilitat: l’anunci de l’Ajuntament de Girona que millora el seu web per fer molt més
accessible tota la informació ambiental a la ciutadania; l’informe del Butlletí Anual d’Indicadors
Climàtics (BAIC) del Servei Meteorològic de Catalunya, segons el qual la Demarcació s’està
escalfant a un ritme de 0,2oC per dècada des de 1950; una crida ecologista a la defensa del
clima feta des de Madrid; i el ja referit acte organitzat per l’OSCG. I val a dir que els únics
esments al Dia de la Terra van ser en aquests dos darrers casos. La crisi sembla haver esborrat
del mapa aquesta data en el nostre entorn, exceptuant la tradicional Fira de la Terra que
tingué lloc a Barcelona els dies 24 i 25 d’abril en llur 15a edició.
L’altre aspecte que voldria destacar és que amb la crisis aparentment el medi ambient ja no és
tema de debat. L’informe presentat és el quart elaborat per l’OSCG des de 2006. Tots ells han
tingut ressò als mitjans i per això volem fer palès el nostre agraïment a aquest sector tan bàsic
per una societat oberta i amb pensament crític. Amb tot, pràcticament no hi ha hagut
reaccions institucionals a les afirmacions fetes i a les conclusions generades. I tampoc als més
que preocupants signes que el model de desenvolupament socioeconòmic gironí és
ambientalment depradador, ple de dinàmiques injustes i insolidàries, i culturalment més
focalitzada en la materalialitat que no pas en els valors. Per posar uns exemples, l’obra
presentada a la UdG assenyala la manca d’eficàcia dels Plans d’acció local cap a la sostenibilitat
(o Agendes 21; elaborats o en procés per gairebé el 90% de municipis i comarques gironins) si
s’observa l’estat i/o evolució d’indicadors de qualitat mediambiental de la Demarcació
(producció de residus, qualitat de l’aigua als cursos fluvials, emissions de CO2, territori
construït...). El desitjable fóra que aquesta reclamació despertés dos tipus de respostes: d’una
banda, la reafirmació institucional envers allò que s’està fent per ser més ecoeficients en el
nostre desenvolupament, la visibilització que el discurs de la sostenibilitat no és merament un
discurs que es fa perquè toca; de l’altra, la reivindicació local de les Agendes 21 com a
instrument rector de l’administració per governar sosteniblement el desenvolupament
urbanístic, l’activitat econòmica, la mobilitat, els serveis ambientals que fa la natura (absorció
d’emissions hivernacle, depuració de les aigües, prevenció de l’erosió, etc.) la qualitat social de
llurs poblacions, o la “personalitat” de la relació entre autoritats públiques i ciutadania, entre
d’altres qüestions.
Enlloc d’això, ens trobem que la majoria de municipis han posat el crit al cel a les perspectives
del Pla Territorial de les Comarques Gironines de limitar llur creixement urbanístic. Globalment
estem parlant que, si fóra viable la recuperació de la construcció, la superfície urbanitzada del
2026 (o abans) podria créixer un 45% i assolir les 45.000Ha sense comptar l’àrea coberta per
infraestructures; gairebé una desena part del territori gironí, quasi tant com el Cap de Creus, el
Massís de l’Albera i el Parc Natural de la Zona Volcànica junts. I de la ma d’aquest discurs
desconcertant si hem de creure en ser més sostenibles, hi ha la reclamació de més carreteres i
més desdoblaments, donant per descomptat que és impensable un model de mobilitat basat
en el transport col·lectiu, especialment no el ferroviari. Només pel corredor Nord-Sud, això
significa que en pocs anys tindrem entre 10 i 14 carrils asfaltats entre l’AP7, l’A2 i la N2. Seria
hora que alguns ajuntaments sortissin a dir: “sí! Hem de posar fre al malbaratament de sòl.
Hem de racionalitzar tot el que ja tenim construït. Hem d’evitar que el futur es continüi basant
en l’especulació amb el sòl i amb les llicències d’obres. I hem de prioritzar que la gent pugui
desplaçar-se sosteniblement”. No dubto que si totes les inversions fetes en paviment (768
milions d’€ entre 1996 i 2004 per Girona), i en conseqüència els terminis anuals que es paguen
a les constructores, s’haguessin destinat a autobusos (19 milions d’€ en el mateix període a
tota la Catalunya no metropolitana), avui dia segurament podríem anar d’un lloc qualsevol a
un altre de la Demarcació, gratuïtament i amb la freqüència i velocitat de circulació que
requereixen un transport públic competitiu. Però hem preferit no ser innovadors, i en comptes
d’agafar l’oportunitat d’encapçalar una indústria del bus elèctric (o d’una altra tecnologia neta)
hem optat per les solucions fàcila i a curt termini, les que “s’ajusten a les legislatures” tal com
indicava Ramon Arribas, Director del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible de
Catalunya a la presentació del 22 d’abril. I com deia Francesc Córdoba, membre del Consell
Assessor de l’OSCG i professor de la UdG, perquè el que manca és “imaginació, ambientalment
responsable i socialment ètica”.
Cal començar a apuntar i apuntalar les bases conceptuals perquè fem del desenvolupament
quelcom per assolir felicitat; més qualitat de vida en un sentit inegral, molt més enllà
d’aconseguir un sou per cobrir necessitats bàsiques, fornir-nos de tota mena d’artilugis de
benestar domèstic, tenir un cotxe de gamma alta i fer una escapada a l’any, o pagar uns quants
bitllets de Ryanair -que tenen els dies comptats, amb l’escalada del preus del petroli que
s’entreveu a la cantonada-. Per això, voldria citar un parell d’aportacions més fetes pels
contertulis del Dia de la Terra. Primer, va intervenir en qualitat de públic Enric Pardo, Regidor
de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona, i va dir “malauradament tot això –
infraestructures, més consum, solucions a curt termini- és el que la gent demana, perquè
encara no estem rebent els impactes de la crisi ambiental a les nostres carns. Llavors, es fa
molt difícil des de la política portar a terme opcions alternatives. Potser necessitem que les
evidències siguin molt més dramàtiques perquè ens adonem que el problema és créixer –en
consum de recursos- en dues generacions tot el que el Planeta pot admetre”, reflexió que va
rubricar Enric Carrera, President de la Fundació Observatori Català de la Sostenibilitat,
recordant “els 1.400 milions d’habitants del Món que viuen amb menys d’1 dòlar al dia, i els
2.500 milions sense accés a serveis de sanejament de l’aigua” i que “la insostenibilitat és
sobretot un problema del Nord”. Finalment, tal com va apuntar Margardia Castañer, membre
de l’Institut de Medi Ambient de la UdG “no es pot admetre que amb el pretext de la crisi, tot
s’hi val”. És a dir, recaure i aprofundir en les polítiques d’insostenibilitat que han caracteritzat
els darrers 30 anys, i que tan estan protagonitzant, sota l’ampar de la immediatesa, la gestió
de la crisi; “com que hi ha crisi subvencionem la fabricació de més cotxes, com que hi ha crisi
subvencionem la compra de cotxes, com que hi ha crisi fem molta més obra pública, com que
hi ha crisi promovem molt més sòl industrial, com que hi ha crisi subvencionem els bancs”.
Novament en paraules d’Enric Pardo, és com dir “he menjat molts bunyols i ara tinc mal
d’estómac, per tant em prenc una pastilla perquè em passi el dolor i poder menjar encara més
bunyols”. És la interpretació de crisi des de la negació de les causes de la crisi, tan sols buscant
remeis pels símptomes. La Terra no té ni necessita dies, perquè la Terra ja té els seus propis
remeis a les picors i febrades que pateix. Els dies els tenim i necessitem nosaltres, per posar-
nos d’acord en tenir-li una mica més de respecte, perquè sinó no dubto que ens anirà
esbandint amb la virulència que hem vist que té quan llurs forces es desencadenen. Alarmista?
Sí. Tan de bo m’equivoqui, però tampoc crec intel·ligent l’autoengany col·lectiu. I, en qualevol
cas, l’important no és el que crequi jo. Tu què creus?
Sergi Nuss Girona
Observatori de Sostenibilitat de les Comarques Gironines